Qui diu que el millor exemple pels nens són els pares?

Estic d’acord que uns bons pares valen per cent mil mestres però, què és ser un bon pare? Aguantar i comptar fins a mil abans de cridar amb totes les venes del coll perquè no t’estan obeint? No desitjar mai mai que arribi l’hora de què se’n vagin a dormir per fer la teva? No pretendre fer veure que ho saps tot d’un tema quan has mirat ràpidament a google per l’iPhone? No robar-li mai unes patates fregides amb quètxup mentre està distret? No comparar-lo mai amb el germà “bo” per arrepentir-te després mil vegades? No deixar-lo fer la seva per no seguir-lo escoltant contradient així totes les teves teories? No preguntar massa irònicament i massa sovint per nuvis quan ja sabem la mirada de resposta?

Ser “un bon pare o mare” és impossible perquè bo i dolent són adjectius relatius. Més aviat un fa el què pot com millor sap i amb les millors MILLORS intencions. A partir d’aquí mai plourà al gust de tothom.  El què veritablement importa no és tant ser el millor exemple com que vegin la nostra capacitat de ser feliços fent el que veritablement ens agrada i ens fa brillar.

Nosaltres pares i mares també portem un nen dins que ha fet, fa i farà mentre pugui alguna cosa que li fagi il.lusió encara que no entri dins dels cànons de pare/mare normal que fa coses normals.

Per què nosaltres hem de renunciar a fer vaixells amb escuradents, aprendre a tocar la guitarra,  fer la cabra montesa amb la moto, cuidar conills d’índies com si fossin actors, fer plankings als setanta anys, pintar paisatges a l’oli o plantar cols ecològiques en un hort vertical enmig de la ciutat?

Visquem la vida com vulguem que visquin ells la seva, no renunciant a les nostres passions. Només així, fent el que els agrada, trobarán el seu talent.

I nosaltres no cal que siguem el seu exemple, siguem molt estimats que ja és prou recompensa.