Avui comparteixo el post de Cristina Rivas i la seva experiència personal i pensaments del seu blog:
https://mesviesaparis.wordpress.com

Hola! Je suis Cristina. Mare d’un nen de 10 mesos i periodista a l’atur boja per trobar una feina. Visc a París. Aquest mes de gener però, el passo de vacancetes a casa els pares, a una “banlieu” de Barcelona: Sant Andreu de la Barca. Aquí, en aquesta “perla” del Baix Llobregat, ja fa anys que s’hi havia produit alguna detenció a la recerca de cèl.lules islamistes. Va sortir per la tele, que es diu. Corrien els temps de l’11-M. Que jo sàpiga, mai no hi ha hagut tiroteig amb kalaixnikov. París és París. De moment, els joves tampoc no cremen cotxes. Això sí, una veïna de ma mare diu que ella mai no llogaria el seu pis a un “moro”. A la mateixa senyora, li fa gràcia que hi hagi negres que parlin català. “Què mono”, diu, parla català.

I de cop: Charlie Hebdo. Uns tarats maten a pràcticament tota la redacció d’un setmanari satíric . El gris de París es tenyeix de sang i jo vull teletransportar-me a la Place de la Republique. Em sé de memòria totes les parades de metro que haig de passar per arribar-hi des de casa. Per primera vegada, experimento el “sentir-me una mica d’allà”. Potser perquè el meu fill ha nascut allà. Potser perquè he rebut un mail d’alerta de seguretat del director de la llar d’infants. Potser perquè una és d’allà on neix, però també una mica d’allà on pareix.

Com a periodista, m’he perdut un dels episodis més interessants de l’actualitat francesa en anys. A més, he hagut de rebutjar un parell de sucul.lentes ofertes de feina. Adrenalina pura.

Com a estudiant d’incontables cursos i seminaris sobre el món àrab contemporani, m’he perdut un dels episodis més interessants a França en anys.

M’he perdut els debats en calent, els carrers deserts i les concentracions massives, les primeres reaccions i les més reposades.

Com a mare, he gaudit del sol de Barcelona i d’aquesta “banlieu” , dels passejos avorrits amb cotxet de bebé i de la companyia dels amics. La senyora de la cafeteria del mercat m’ha convidat a un xurro. He seguit el soroll de tertúlies de carn de gallina de vergonya.

He perdut, això sí, unes quantes hores nocturnes submergida a les xarxes socials: #JesuisCharlie, sí, jo també vaig penjar-me la foto al mur de FB. He picotejat frases d’aquí i d’allà, idees, imatges. He llegit articles més o menys intel.ligents. De dretes i d’esquerres. De sociòlegs i politòlegs. He reflexionat sobre la llibertat d’expressió, sobre l’islam, sobre el Daesh, sobre el discurs de poder de l’Estat francès i les seves forces de l’ordre. Sobre els valors republicans.

I tinc molt la impressió que això només és el començament d’un món pitjor. Amb l’esperança d’equivocar-me. Pesco paraules al vol: “compatriotes”, “unitat”, “poble”, “defensarem” … De cop, ja no vull ser Charlie. Ja no vull cridar cap consigna.

Bona nit.