Fa tres anys, quan el meu fill mitjà tenia tres anys vaig decidir obrir el meu primer bloc. No sé ben bé què em va empènyer a fer-ho però suposo que era la necessitat de canalitzar els meus dubtes perquè en tenia molts. Era el segon, era un nen (ja tenia una nena més gran), era molt mogut i semblava enfadat amb el món. Molts cops no sabia què estava fent malament perquè el Mauro fos tant rebel. Jo era la mateixa que havia intentat fer “el millor que una mare sap fer” perquè els seus fills estiguin contents, tranquils, etc. però no me’n sortia. Just feia menys d’un any que havia nascut el tercer i crec que la síndrome del nen sandvitx (el del mig) podia tenir molt a veure. El fet que jo hagués estudiat un postgrau de xarxes socials em va donar «ales» per experimentar amb el món del bloc. Amb una mica de vergonya em vaig llançar i el cas és que ara amb la distància em fa molta gràcia donar-li una ullada perquè és un bloc tant “petit” i infantil en tots els sentits! Però que em va anar tan bé fer-lo. Vaig poder mirar amb distància les anècdotes que passaven llavors, dibuixar el Mauro com el superheroi que es sentia (com la majoria a la seva edat) capaç de tot i contra tot. Vaig riure i vaig desdramatitzar una circumstància que de vegades m’amoïnava molt i què ara veig que no hi havia per tant. De fet vaig veure que el problema el tenia jo i no ell.
He volgut compartir-ho perquè un bloc pot servir per vendre, per informar, per entendre, per aprendre, per compartir, per buscar feina, per assentar càtedra, per treure fantasmes, per fer propaganda, per polemitzar etc. etc. però també pot servir per treure una espineta, mirar-la amb una mica de distància, i reconfortar-te. A mi em va anar molt bé i potser ara que sé que el Mauro ja no està enfadat amb el món li podria canviar el títol i donar-li una mica de vidilla. Això sí, será sempre geni i figura fins la sepultura. Milagritos a Lourdes!
http://maurocontraelmundo.blogspot.com.es/
http://www.ehowenespanol.com/psicologia-del-sindrome-del-hijo-del-medio-sobre_82981/
Cristina
Jo també tinc un «Mauro» a la meva vida però es diu Albert i es un germà bessó d’una nena alegre, oberta i divertida!! Ell es el nostre cavaller i «ens mana» (de vegades si no li poso fre, pot arribar a ser un atèntic dictador) perquè diu que es l’homenet de la casa. I jo em pregunto, d’on ha tret que es qui mana perquè es nen?
He rigut molt llegint aquest post.
Anna Serrat
Com sempre, ideal!
Un petó de la que comença blocs per criar-hi pols i psssshhhtt: ves pensant en obrir un altre bloc: «Hola, Soy Jorgito, feliz terremoto».
isabelcirera
Absolutament genial!!!!!! Ets la meva ídol …. si es que totes som mares coraje i fem el que podem!!!!
isabelcirera
Absolutament genial!!!!! Com m’agrada saber que no sóc l’única en haver d’afrontar totes aquestes situacions….totes som «madres coraje sí o sí» jejeje
mesviesaparis
Jo era fan de «Maurocontraelmundo»!
Osogummi
Mira que no ens coneixem però em sento tan identificada amb moltíssimes de les coses que escrius!!! Nosaltres també vam tenir una temporada de paucontraelmundo, àlies efectesandvitxentregermanes 🙂
maresdebarcelona
Hola Nuria! quina il.lu el teu comentari. Estaria bé un dia «desvirtualitzar-nos» no? Un petó i ànims, els mitjans semblen ser més «peleones» (jo sóc mitjana també jajaja)